El pràcticum, tal i com comenten Bautista i Espasa (2010)[1], és un exercici de síntesis de tots els aspectes que s’han anat construint al llarg de la formació i que, en darrera instància, determina l’autoimatge que el col·lectiu té de si mateix. Aquesta autoimatge es projectarà en la realitat en què nosaltres com a psicopedagogs exercim la nostra professió.
Les pràctiques desenvolupades en el centre educatiu han constituït una experiència de socialització “ en la pràctica”, ja que m’han permès viure en primera persona la realitat contextualitzada d’un professional de la psicopedagogia. Això ha implicat, necessàriament, realitzar un procés de reflexió continu per tal d’integrar el conjunt de coneixements adquirits en el transcurs dels estudis a les demandes i situacions que han anat sorgint en el dia a dia de les pràctiques. A continuació exposaré les conclusions més destacables a les quals he arribat després d’aquest procés de reflexió, que a dia d’avui no ha finalitzat. Abans, però, recalcar que aquestes conclusions s’han generat des de la meva pròpia visió sobre la professió del psicopedagog i que aquesta està influïda per la meva experiència personal, el context en el que he desenvolupat les pràctiques, les experiències viscudes en aquest context i les característiques pròpies de la professional de la psicopedagogia que ha exercit la meva tutoria.
- Funcions del psicopedagog en l’àmbit de l’educació formal en EI i EP.
Les funcions d’un psicopedagog depenen de l’àmbit on es desenvolupi la seva acció i es matisen en funció del model d’intervenció en el que s’inscrigui la seva pràctica, ja sigui per lliure decisió o per adequació a l’institució en la que realitza el seu exercici professional. Abans d’iniciar les pràctiques tenia molt clar que qualsevol professional de la psicopedagogia per ser considerat un bon professional havia de desenvolupar majoritàriament funcions que es corresponguessin amb un model d’intervenció preventiu. La intervenció des d’aquesta perspectiva, tal i com exposa Monereo (2003)[2] no pot ser puntual i sempre com a resposta a les demandes d’altres, sinó que l’assessor ha de fer propostes i ha de prendre iniciatives quan ho considera oportú, col·laborar en la detecció de problemes i necessitats i participar activament en els diferents projectes de canvi i innovació curricular que es desenvolupin.
A la realitat del meu centre, i , pel que he anat comprovant a través del debat realitzat amb altres companys, també a la d’altres centres educatius, la intervenció psicopedagògica des d’un model preventiu, és desenvolupa menys del que es desitjaria. L’enfocament conductista , basat en el problema-solució, encara és més present als centres educatius del que a molts ens agradaria. Aquest enfocament en part es pot veure reflectit en aquest blog pel fet que la majoria d’entrades mostren intervencions generades per demandes i consultes puntuals que la psicopedagoga del centre ha rebut , en relació, generalment, a alumnes considerats individualment.
Tot i així he viscut en pròpia persona la voluntat generalitzada per part de tots els agents educatius -psicopedagoga, tutors, mestra d’EE, coordinadors de cicle... - d’aconseguir que la tasca dels psicopedagogs es centri en potenciar el bon funcionament dels mecanismes i recursos propis del centre i només proposar mesures excepcionals quan la gravetat o la urgència del problema plantejat ho reclami. Aquesta evolució cap un model d’intervenció més constructiu està limitada, en gran part, per els recursos dels que disposem – econòmics, personals, i de temps – i l’organització dels sistema educatiu en el que estem immersos. Tot i així tot apunta a que s’està treballant en aquesta línia. Intentant actuar més sobre projectes i plans de centre – PEC, PCC, Plans d’acció tutorial, Plans d’atenció a la diversitat, protocols ... etc. –, potenciant la funció assessora en relació a les metodologies de desplegament del currículum i modificant la manera d’entendre les relacions entre els diferents professionals del centres -més col·laboratives - per tal de potenciar el treball interdisciplinar.
- L’atenció a la diversitat
Una de les grans aspiracions de tot sistema educatiu és trobar l’equilibri entre les seves dues finalitats, l’ensenyament individualitzat – diversitat- , i la cohesió de la societat – comprensivitat-. De voluntat d’equilibrar aquesta doble finalitat sorgeix el concepte d’atenció a la diversitat, que tal i com apunta Echeita (2000)[3], és una condició per a superar les desigualtats i els desavantatges amb què certs alumnes accedeixen o bé són tractats en l’ensenyament, per tal que assoleixin uns continguts i objectius comuns ( o part d’ells) a l’acabar l’escolaritat obligatòria. En el transcurs de les pràctiques he pogut veure moltes de les mesures que s’utilitzen en els centres per tal de donar resposta a la diversitat. Mesures ordinàries, tals com la flexibilitat i diversitat d’agrupaments respecte el grup classe - el grup de reforç d’expressió oral o el grup d’ajut psicomotriu en l’etapa d’educació infantil i el grup de reforç de lectoescriptura en l’educació primària -, i mesures extraordinàries, tals com les adaptacions curriculars significatives, la permanència un any de més en un cicle o en un curs i les unitats de suport a l’educació especial ( USEE).
Durant les pràctiques me adonat de la importància real de contextualitzar i reflexionar, prèviament, sobre les implicacions, positives i negatives, de qualsevol mesura d’atenció a la diversitat , sobretot en el cas de les extraordinàries , abans de decidir d’adoptar-les i posar-les en pràctica. En aquesta reflexió prèvia és imprescindible comptar amb el punt de vista i el consentiment, de la resta dels agents educatius i, en molts casos dels pares de l’alumnat. A més, cal dir, que aquesta reflexió s’hauria de realitzar des d’una concepció curricular del que són les necessitats educatives especials, és a dir, partint del plantejament que les dificultats experimentades per alguns alumnes són – bàsicament- el resultat de la manera que hem escollit d’organitzar les escoles i dels estils i formes d’ensenyament que els oferim.
- El diagnòstic en educació
Tal i com he pogut comprovar, una de les funcions principals dels professionals dedicats a l’orientació educativa és l’avaluació i el diagnòstic individualitzat dels alumnes per tal de poder oferir una desposta adequada a les seves necessitats acadèmiques, afectives o relacionals. Per tal de desenvolupar aquesta funció és necessari tenir amplis coneixements sobre les diferents tècniques de recollida d’informació i els àmbits que es recull informació – intel·lectual, cognitiu, afectiu, relacional, curricular.... etc -, desenvolupar destreses en relació a aquests coneixements i comptar amb molta experiència per aconseguir integrar tot el conjunt de coneixements i utilitzar-los d’una forma coherent i contextualitzada a les situacions que se’ns presentin.
En el transcurs dels estudis hem après que el procés d’avaluació i diagnòstic en educació consta d’una sèrie de tasques estructurades en diferents fases o etapes que, en general, segueixen les fases del model hipotèticodeductiu. (Andreu 2011)[4] En la pràctica he pogut comprovar que aquestes fases es desdibuixen i inclús moltes vegades se sobreposen les unes amb les altres. Això necessàriament ha de ser així perquè aquests processos d’avaluació i diagnòstic es duen a terme en contextos reals amb característiques particulars que condicionen , inevitablement, la pràctica del professional de la psicopedagogia . Així doncs, la flexibilitat i l’adaptació al context és un requisit bàsic en l’exercici de la nostra professió.
- Projecte d’intervenció del Pràcticum II
La valoració que faig d’aquesta primera vivència de les pràctiques és molt positiva i enriquidora. Realment, en paraules de Bautista i Espasa (2010)[5] , ha estat una experiència de socialització “en la pràctica” , que m’ha permès formar-me com a futur professional reflexiu, crític i investigador. La culminació d’aquesta experiència de socialització “en la pràctica” es durà a terme amb el projecte d’intervenció que es desenvoluparà en el transcurs del Pràcticum II. Projecte que a hores d’ara estic començant a definir amb ajuda de les orientacions de la meva tutora del centre i que segurament es centrarà en realitzar un assessorament a un grup de mestres en relació a les necessitats d’un alumne o d’uns alumnes concrets. Aquest projecte implicarà necessàriament dur a terme un procés d’avaluació i diagnòstic per tal de valorar quins aspectes poden dificultar el procés d’aprenentatge de l’alumne /es i així poder proporcionar-li els suports necessaris per tal d’adequar l’atenció educativa a les seves necessitats.
[1] Bautista, G. Espasa, A (coord.) (2010) Guia del pràcticum de psicopedagogia Pràcticum I i Pràcticum II.. Barcelona: UOC. Primera Edició. p.7
[2] Monereo , C. “ Models d’orientació educativa i intervenció psicopedagògica” A: Monereo et al. (2003) Models d’orientació i intervenció psicopedagògica . Primera edició. Barcelona UOC p. 14
[3] Echeita et al. (2000) “L’atenció a la diversitat en l’ensenyament” A: Echeita et al. Educació especial. 2a edició. Barcelona: UOC P.
[5] Bautista, G. Espasa, A (coord.) (2010) Guia del pràcticum de psicopedagogia Pràcticum I i Pràcticum II.. Barcelona: UOC. Primera Edició. p.8
No hay comentarios:
Publicar un comentario