Sessió 18

Dimecres  12-12-2012

CAS J – Alumna de 3r de Primària amb Sd de Down

En aquesta sessió la psicopedagoga del centre i jo hem estat comentant les propostes que la psicopedagoga externa de l’EAP va realitzat en relació a l’alumna del Cas J, durant la  reunió de coordinació de la sessió anterior. Recordem que la professional externa apuntava que una U.S.E.E seria el recurs educatiu més adequat per aquesta alumna. Mentre anàvem analitzat els pros i contres d’aquesta proposta ha sortit a la llum una qüestió de fons, que de ben segur que molts de vosaltres ja us heu plantejat en el transcurs de les pràctiques, i és que quins són els límits en la integració de l’alumnat amb NEE?

Tal i com comenta Echeita (2000) [1] “ la integració escolar dels alumnes especials en els centres ordinaris és una condició necessària, però no suficient, per a començar a imaginar una realitat diferent a la que ara tenim”. Així doncs, per tal de donar resposta educativa de qualitat a l’alumnat amb necessitats especials dins dels centres educatius ordinaris caldria realitzar grans transformacions en el sistema educatiu actual. Això implica adoptar una perspectiva curricular en relació a les necessitats educatives especials. Des d’aquest enfocament, les dificultats experimentades per alguns alumnes són – bàsicament – el resultat del a manera que hem escollit d’organitzar les escoles i dels estils i formes d’ensenyament que els oferim, és a dir, els alumnes amb necessitats educatives especials són fruit del currículum tradicional. (Skrtic 1991)[2]. Per tant, hem de mirar de dirigir els esforços – tot reformant l’educació escolar tant com calgui i aportant a aquesta feina l’experiència i els recursos de l’educació especial – cap al desenvolupament de tipus d’ensenyament que responguin positivament a la diversitat i que considerin la necessitat d’individualitzar l’ensenyament com a factor valuós i desitjable professionalment.

Les actuacions a dur a terme per tal d’assolir aquesta finalitat haurien de basar-se en les premisses següents:

1.      Qualsevol alumne pot experimentar dificultats d’aprenentatge en un moment o altre d’escolarització.

2.      Els sistemes d’ajuda i suport han d’estar disponibles per a totes els alumnes que els necessitin.

3.      Les dificultats educatives resulten de la interacció entre les característiques de l’alumne i el currículum que l’escola li ofereix.

4.      La integració social es prepara en la integració escolar

5.      Els professors han d’adquirir la responsabilitat del progrés de tots els alumnes.

6.      Cal organitzar sistemes de suport al professorat a fi que aquest pugui assumir la seva responsabilitat envers tots els alumnes.

Assumir aquesta perspectiva des d’un pla teòric és relativament fàcil, les dificultats sorgeixen quan cal traslladar-la a un pla pràctic. Què succeeix quan no existeixen ajudes i suports per tal que els professors puguin assumir la responsabilitat del progrés de tots els alumnes? Què passa si tot i organitzar l’ensenyament de tots els alumnes de manera col·laborativa i buscar formes organitzatives que permetin reforçar la capacitat del professorat tutor, i a certs alumnes als que no se’ls pot donar una atenció suficient per tal que assoleixin uns objectius mínims ordinaris o propis d’un PI?

Tal i com indica Echeita (2000) , l’autèntic debat sobre els límits de la integració no s’hauria de situar tant ( o no únicament ) en les característiques personals de l’alumne o en la seva història escolar prèvia, sinó en les possibilitats reals que li ofereix el sistema educatiu en cada moment.

---

[1] Echeita et al. (2000) “ Necessitats educatives especials: definicions i respostes” A: Echeita et al. Educació especial. 2a edició. Barcelona: UOC P. 1-83

[2] Skrtic(1991) citat a Echeita et al. (2000) “ Necessitats educatives especials: definicions i respostes” A: Echeita et al. Educació especial. 2a edició. Barcelona: UOC P. 1-83