miércoles, 8 de mayo de 2013

Sessió 12

Dimarts 30-04-2013

En aquesta sessió he realitzat quatre observacions. La primera a la classe d’anglès del grup P4 D, la segona a l’aula de psicomotricitat amb el grup P4 A, i les dues restants, de nou, a la classe d’anglès amb els grup C i E.

Després de la sessió desenvolupada a l’aula de psicomotricitat, la tutora i jo hem estat comentant la facilitat amb que els infants copien i adquireixen les actituds i conductes dels adults i hem posat de manifest la importància dels models actitudinals ,comportamentals i morals, que els adults, en especial els pares, transmeten als infants.

La família és el context/sistema de socialització més important en els primers anys de vida, els infants adquireixen dins d’ell les primeres habilitats ( riure, parlar, jugar..) i els primers hàbits que els permetran assolir la pròpia autonomia i les conductes essencials per al seu desenvolupament en el transcurs de la vida. Cataldo (1987)[1], en una extensa revisió bibliogràfica, assenyala que la majoria d’autors reconeixen que la família ha de desenvolupar les següents funcions:

1-      Oferir cura i protecció als infants, assegurar-ne la subsistència en condicions dignes.
2-      Contribuir a la socialització dels fills en relació amb els valors a socialment constituïts.
3-      Donar suport a l’evolució dels infants, controlar-los i ajudar-los en el procés d’escolarització i d’introducció progressiva en d’altres àmbits i institucions socials.
4-      Donar suport i ajudar als infants a desenvolupar-se com a persones emocionalment equilibrades, capaces d’establir vincles afectius satisfactoris i respectuosos amb els altres i amb la pròpia identitat.

Moreno i Cubero (1990)[2] consideren que les experiències educatives que els pares ofereixen als seus fills, i les pautes de criança o estratègies educatives que posen en pràctica, difereixen d’una família a una altra amb relació a quatre dimensions: grau de control, ambient comunicatiu, grau de maduresa, i l’afecte. Aquestes dimensions marquen tendències de la conducta; no existeix un determinisme mecànic que fa que els pares sempre es comportin igual, segons un mateix esquema, Es tracta, doncs, d’una tendència que es pot veure modulada per la presència de diversos factors.

Dimensions de Moreno i Cubero

·         Grau de control
Les pràctiques educatives difereixen quant al grau de control que els pares exerceixen sobre el comportament dels fills. Aquesta dimensió és crucial per al desenvolupament de la persona, atès que, mitjançant la guia i el control que exerceixen els altres, aprenem a controlar i a regular la nostra conducta de manera autònoma. En general, quan els pares exerceixen el control sobre la conducta dels fills per mitjà d’una combinació de fermesa i raonament, ajuden més a fer que el fill assoleixi un autocontrol adequat que quan la seva intervenció s’aproxima més a l’autoritarisme o a la permissivitat.

·         Ambient comunicatiu
La capacitat d’establir un ambient comunicatiu és una altra de les dimensions en què les pràctiques educatives difereixen. Aquesta dimensió es refereix a la possibilitat de crear una dinàmica en la qual és possible explicar, de manera raonada, les normes i les decisions, que són preses tenint en compte el punt de vista dels altres; és una dinàmica que permet compartir problemes, conflictes, dubte, ansietats, satisfaccions. L’ambient comunicatiu es fa extensiu, doncs, a la capacitat de manifestar sentiments, tant si aquests són de signe positiu com negatiu.

·         Grau de maduresa
Les famílies són diferents quant al grau de maduresa que exigeixen dels seus fills. Sense caure en unes expectatives excessivament elevades – i per tant desajustades- que poden provoca ansietat en els fills, els pares que posseeixen expectatives optimistes, que confien en les possibilitats dels seus fills i que els ajuden perquè puguin materialitzar al màxim les seves competències, contribueixen d’una manera molt activa al seu desenvolupament.

·         Afecte
Aquesta dimensió fa referència al grau de calidesa i d’afecte; a la seguretat de l’estimació que els diferents membres de la família es professen, i a la possibilitat de manifestar-ho. És una dimensió que matisa la influència de totes les altres; no és el mateix exercir el control amb fermesa en un context càlid i afectuós que exercir-lo de la mateixa manera en un context distant i fred. Per això , les autores consideren aquesta dimensió com a primigènia i estructuradora de les experiències educatives de la família.

Aquestes dimensions i la seva combinació procuren unes experiències educatives diverses que els infants viuen en la seva família, i que naturalment influiran en el seu desenvolupament.


[1] Cataldo (1987) citat a: Solé, I. “Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament” A: Coll et al (1996) Psicologia de l’educació .1a edició. Barcelona: UOC

[2] Moreno i Cubero (1990) citat a: Solé,  I. “Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament” A: Coll et al (1996) Psicologia de l’educació .1a edició. Barcelona: UOC

No hay comentarios:

Publicar un comentario